Whaikorero Pakeha

Cada dia el vent bufa les sorres mes lluny. La terra verda es torna rogenca a mesura que passa el temps. Es rovetlla quan mes s'exposa al vent inevitable del depart. Em transporta, m'agafa per les ales, observo aquests nuvols de coneixement- mons nous que cerco i analitzo amb curiositat pero alhora perdent-me en aquest laberint, rodejat de llibres que s'escriuen sols.

El temps es autor, autora. Autores pseudonymes, les Moires perfilen esquetxos que aviat seran obres d'art uniques i individuals. Cotoneres en aquest mon on les ximeneies de mao encara treuen fum. 

Ens castiguem amb aquest cancer, vigilam si us plau que no ho vaig poder fer per tu, aquest perfum es de segona ma.

Ens estem entretenin. Ja no trobem diversio en aquests trastos trencats. Cada canco cambia...

Mentre em perdo, en les cancons que no vull cantar, et vec pero no tens forma, et vull pero no tens ulls i et sento a tu. La canco parla de tu, pero no et coneixo encara, tot i que et vull. Et necesito.

Hi han creacions inescapables, crecions que ens creen i que ajudem a crear. D'atres ens presionen de forma sistematica. Em perdo escoltant els cants de les estrelles, llurs histories escriure. Pero, estrella meva, ets molt lluny d'aqui. Ets una imatge borrosa.

El vent bufa i em transporta, soc la sorra que trobes a la platja, entre els matolls, a vegades soc un desert pero d'altres em guardes. La meva montanya aguarda tresors de cultures i mons vells que ens son meus. El meu riu m'ha vist neixer pero mai creixer. Jo m'he mantingut lluny del transport que m'hauria pogut donar, de les idees que m'hauria pogut dotar. pero m'ha banyat amb un cultura i una llengua que no podre perdre. Una llengua que em permet volar. Volo i com una aguila veig els nuvols pero encara no et vec.